#tinc una cadena al llit

[longeyelashedtragedy]

tinc una cadena al llit

if anyone wants the intro to another stupid piquira x serard fic it is below:

“My heart bleeds blaugrana,” Shak says on the call.  “By necessity...And so when Geri’s blaugrana heart breaks, my heart breaks too.  I don’t know if I can play any games with you if you win El Clásico, Sergio.”

“It won’t need to break,” Geri says, elbowing Shak in the side.  That’s not easy to do while you’re lying next to someone on a bed, but come on.  “We’re winning.”

Sergio laughs.  “Oh, you’re winning, huh?  Last I checked you had like, five guys left on your first team, and one of them runs slower than Sergio Jr.”  He looks off into the distance and cups his hands around his mouth.  “Sorry to insult your friend, Luka!”

“Hmm,” Shak says.  “You have a point.  I guess playing with you a little if you win could soften the blow, hmm, Geri?”

But Geri’s kind of distracted by Sergio, because he has to be a pain in the ass no matter what. He’s wearing a leopard-print shirt that’s so tight it’s probably actually a leotard or something.  It’s clinging to every stupid muscle on his perfect fucking chest. Sure, Geri works out.  To stay in shape.  Sergio works out to look like this.  But he’s not jealous . Why would he be jealous of Sergio fucking R—

“I don’t think he heard a thing you said,” Sergio’s voice cuts through his thoughts, and he flinches a little on the bed. 

“Huh?” Shak stares at him.  “No, I don’t think he did,” she says.  “It’s probably your shirt.”

It’s kind of embarrassing to be known.

“We’ve decided what we’re going to do for El Clásico,” Shak says.

“Without my consent?  Seriously?”

“You snooze, you lose.”  Sergio leans back in his chair and takes a huge slurp of a nasty-looking green smoothie.  Another reason why he has those muscles.  Not that he’s jealous.  

“If we win—” Shak starts.

“When.  Fucking…when we win, Shak. ��Come on.”

“When we win, later that night you can handcuff Sergio to the bed and have your way with him.  Wrists and ankles, even, if you want.”

Sergio shoots him a thumbs-up, but there’s clearly another half to this, and Geri’s suspicious.

“And if for some reason we lose?”

“If you lose….” Sergio says.  “Then don’t worry about it.  I just get to choose, that’s all.”

Oh, Geri’s definitely going to worry.  But this is the thing.  If he worries, that means he’s acknowledging that Barça might lose, and there’s no way—no fucking way, especially not after the dismal weekday classio in December—no way Barça’s going to lose to those smug assholes with their hideous white kits.  So there’s nothing to fucking worry about, and Sergio’s going to be spending the night of March 1st with all four limbs handcuffed to his and Shak’s hotel bed.  Right?  Right.

There’s definitely nothing to worry about.

[rosercabre]

Maig

Diumenge 31

El fill s’ha fotografiat, un primer pla amb la boca tapada, i l’ha fotografiada, mig esborrada per la son, encara. He dit: quines fotos tan boniques, les guardarem per al record. He callat: sovint se’m gira el cor quan recordo que sou dos. Més tard, ja fosos quan és fosc, estreno un llibre. Comença amb una cita de T.S Eliot: Who is the third who walks always beside you?

Dissabte 30

Per cert, parir de gener és un altre record: un lavabo compartit i un llençol moll. M’ho dic mentre lamento la nit, la son ofuscant el delit per la nena que em menja el pit. Em passa (una mica tot) quan dormo deu minuts seguits.

Divendres 29

M’estiro a la camilla i obro la boca i el forat que es queixa al queixal em torna a l’obertura que riu a l’abdomen. Sempre igual, escric més tard a l’amiga: és ser sota la llum quirúrgica i tornar a parir d’octubre.

Dijous 28

No m’he llevat per dir: he vist totes les hores amb el pit enfora perquè no m’he llevat i prou. Vull dir: com se’n diu de no dormir estirada? Com se’n diu, d’estimar-la d’una manera esgotada, pels ulls i els braços i els mugrons pansits i adolorits i premuts?

Dimecres 27

M’ha contestat: jo et bressolo i la promesa (la certesa) ha sonat melosa com el cotó que li tapa mitja cara. Qui’ns va parir, com ens hem de no veure.

Dimarts 26

He dit una queixa que no ho era i ell l’ha sentit. He callat i he fet. Obeïr, creure. La distopia. Un altre ell m’ha preguntat què passa amb la distopia i la llibertat. No he trobat cap verb i he balbucejat un sedant. Un sedant, vull. No maquillatge ni tampoc frescor mental. Un sedant i dormir dies seguits fins que en torni a saber. De què, de dir. Coses i no queixes.

Dilluns 25

Ha semblat el matí de reis amb mascareta. He dit: encara us enyoro. Una mica ens hem tocat.

Diumenge 24

Qui ho havia de dir que hi hauria onze diumenges així — com demà i com ahir.

Dissabte 23

Pregunto: i a mi qui em bressola?

Divendres 22

M’he tret una escola de l’esquena que és una manera de dir que necessitava dormir més lleugera i no suar possibilitats i probabilitats. Aquest moment també l’escric a la llista de coses-que-no-havien-de-ser-així. Ni aquí. Però no em fa mal i això em fa mal. Vull dir que no sé quan em vaig començar a resignar.

Dijous 21

Ha passat un mes, dic a l’amiga com si això hagués de canviar alguna cosa. L’únic canvi que sé és al carrer: la canalla juga amb globus d’aigua. Porten mascareta i els xiscles s’ofeguen i els riures s’amaguen. Fa calor i em sap greu tot.

Dimecres 20

Dic: hauria de triar una escola i no una mascareta.

Dimarts 19

Un dia com avui duia una pizza i un bambino a la panxa i deia: benvingut a la dècada prodigiosa, amore. Tres anys després duc engrunes de galetes esquinçades i un úter cansat a la panxa i dic: aquests dos prodigis podran amb nosaltres, xaval.

Tornarem a celebrar-te al Rione, un dia, tutti e quatro.

Dilluns 18

Jo ja ho sabia que la teta era una trampa i no em vaig escoltar quan m’ho deia i mira’m ara: farta dels mugrons tibats de matinada.

Diumenge 17

Escolta això que et diré: els diumenges encara em molesten i aquesta record d’una nosa normal em fa feliç. He dit feliç i quan feia que no ho deia i quan feia que no m’hi veia, eh.

Dissabte 16

Vaig deixar de comptar els dissabtes i ja no els reconeixo. Em diuen: cal dir-los i no dic que no. Surto a mirar la plaça, a les mans una cervesa sense alcohol i amb enyorança.

Divendres 15

M’he dit: cada dia és un continuu de no passar res més que créixer.

Dijous 14

Fins avui sabia i després ja no. El calendari de la cuina m’ensenya el dit del mig. Afluixo els ulls i dic: calla, que plou i ja n’hi ha prou. Sempre que ho fa el temps recula i jo no duc paraigua pel diluvi d’estones que no són ni ara ni avui.

Dimecres 13

He dit: fa dos mesos que no t’abraço i la filla ha somicat. Percep aquest meu no estar bé ni avui ni d’aquí a un mes. No corro perquè imagino setembre i no veig res. Vull dir: vaig començar a ser cega de futur el 2017 i encara em trobo forçant els ulls calendari enllà. Que no ho veus, que no t’hi veus ni t’hi veuràs.

Dimarts 12

La filla xerra amb els ulls i no m’agrada el que veu. Què veu: un pit destapat i una boca reclosa. No dorm i penso que és per l’excés d’estímuls del carrer, mitja vida confinada, avui, però potser és perquè les nanes que li canto ressonen ofegades.

Dilluns 11

He dit: quina pena, aquest caminar pel carrer gran engarjolat, que la cadena em tiba al coll si penso en anar a veure què hi ha més enllà de la Rambla. Què hi ha més enllà del maig.

Diumenge 10

Plou de matinada i la sento tota, bressolant d’esma dreta i descalça amb el fred just. Em faria plorar saber que un dia podia tornar al llit i quedar-m’hi un diluvi i mig però no ploro perquè no sé res. Tinc massa son i estic feta de llet.

Dissabte 9

He escrit a l’amiga: no sé recordar-me amb jersei de llana. Però el duia i hi dormia mig glaçada amb els mugrons despullats. La filla era petita com ja no la sé i el fill tenia febre i no respirava bé. Recordo engrunes i només fa quatre mesos. Què en quedarà, d’aquest crostó de dies, un dia?

Divendres 8

De vegades, molt tímides i força afòniques, em mig dic que la reclusió forçada ens ha anat per força bé. Vull dir, mira’ns: som una família sempre, tota l’estona des de fa tanta estona.

Dijous 7

Truca i em pregunta si vull inventar un univers. El farem entre uns quants, afegeix. Per quan ha de ser, pregunto i ell parla d’un octubre que ara és només un nus al cap però sentir-lo una mica em desembolica. Dic que sí i fujo a la tardor. Potser serà pitjor, em diu l’altre més tard, i tanco les orelles perquè té raó però és igual és igual és igual perquè tots aquests dies ja estaran. En vindran uns altres però no seran aquests: un altre futur, un altre univers.

Dimecres 6

Escric una pregunta: quanta ansietat hi cap en un plat d’espaguetis menjat sense gana però amb fam. Ella escriu que no ho sap, que fa temps que no menja pasta, mala mobilitat intestinal. Jo, als intestins hi tinc: una escola, una teta, una casa amb piscina, un estiu fora de la capital, una tardor reclosa, moltes nits despertes i tanta salsa de tomàquet industrial. Vull tornar a tenir gana de veritat.

Dimarts 5

Una cosa, pregunto: què és abans, la mare o la filla? Ser i/o fer i/o enyorar i/o renunciar i/o abraçar i/o allunyar i/o entendre i/o atendre? Eh?

Dilluns 4

Avui una mare ha plorat i una mare m’ha escoltat. Escolta: he cridat al fill amb el puny a la taula i la filla tenia les orelles obertes. Això de plorar als fills no passaria si, dic. No acabo la frase perquè no puc. O un o l’altra m’ha interromput. Més tard, la calma de la son, busco la Magnani. Perquè ella m’ha dit: t’hi assembles. Llegeixo el que Montanelli va dir-ne: Pero, Dios, ¡qué bella es esta mujer fea, despeinada, sin afeites, que se yergue ante mí y, a través de los cristales, contempla discurrir la vida de la ciudad! i l’envejo perquè jo, lletja, despentinada, sense arrecades, a través dels vidres bruts de ditades, no veig moure’s cap vida a la ciutat i voldria, oh si voldria.

Diumenge 3

Avui una mare ha plorat i una mare s’ha llevat amb el pit guixat de llet estancada. Li diuen perla i jo li dic parla, digues què et fa plorar i també dic mama, filla, mama’m, que la pena que no vessa fa mal.

Dissabte 2

Ens hem llevat i li he dit: fa un any que et sé però ja et sabia. Ella també ho sap perquè sap moltes coses sense saber-ho i com ella les diu, sense xerrar, i com jo les entenc, no ho sabré mai.

Divendres 1

Ella diu que té les ungles massa maldestres per dur sandàlies. Jo també: gruixudes i desdentegades. Però tan és: fa calor i tot em pesa. El cotó, els mugrons, les espatlles, la filla que no s’adorm al carrer. Al carrer: falta gent, sobra pol·len. No ho sé: si ha de ser així, que és millor d’ahir, sí, però desemparat i quiet una estona llarga, no sé si ho vull. Què vull: no tenir pressa per tornar a casa.

[aixieslamami]

Avui

9 a 12

Quan he arribat a les 9, he fet una foto de les escales del portal perque me mare havia llençat papers estripats per la finestra. Quan li he preguntat m’ha dit que eren poemes i era la seva manera de trencar amb el passat que quan escriu, escriu 500 coses i després només es queda el resum. Li he dit que si ho tira a recilcar també serveix, no cal que ho escampi per la finestra.

Avui era el primer dia d’hospitalització domiciliaria, a primera hora he anat  i li he fet el pa amb tomaquet amb 3 llesques de pa, i talls de formatge de romani que li vaig portat del esclat ahir, ja s’ha menjat mig formatge (era petito), senyal que està menjant. M’he llegit les indicacions del potasi i com he trobat que es indistint tant abans com despres del menjar pero que es millor despres per protegir l’estomac, no li hi he insitit que s’el begues tot de cop fins que no ha acabat del tot.

Jo he agafat l’ordinador per si tenia que esperar força estona, amb el movil li he preguntat quina canço volia escoltar i ha començat per bethoven i no acabava la canço i m’en demanava una altra, la que ens ficava per anar a dormir quan erem petits, l’adagio d’alvinoni, i al final li he acabat ficant la radio d’artista de corelli i les que li agradavane, em deia aquesta m’encata com es diu?

Es imposible fer-la callar o relaxar-la que estigui ocupada, li he preguntat si volia pintat i m’ha dit que no que l’avia la pegaba si es sortia de la ralla, he intentat dir que ara ningu la pegaria que es podia sortir de la ralla tant com volgues pero no volia.

A les 12 no he aguantat més i mira que li he ficat musica clàssica perqué es calmes pero esta molt intensa. Vam quedar amb el meu tiet que a les 9 el trucariena  ell i m’avisaria, jo havia pensat com hi tenia que anar igualment a les 9 per que esmorzes i es prengues el potasi ja quedarme una estona i esperar que vinguesin. Però l’han trucat directament a ella coincidint just quan jo ja no hi era.

12:30 a 13

A les 12:30 m’ha turcat ella exalta perqué l’havien trucat el Tauil i he anat cap allà amb al meva novia ja hi havia el meu tiet i he pogut parlaar amb els metge i l’infermera abans que pugesin i els he ficat una mica en context del que ha passat últimament, però clar per mi el meu tiet la retoraliment i no ajuda a solucionar problemes sino que en crea més.

Hem pujat tots cap a munt la meva novia i els sanitaris, ha anat prou bè, me mare els ha dit on tenien que seure, perque estava una mica a la defensiva, el meu tiet els hi ha exigit que han de concretar un horari que ell no pot estat tot el mati, que no costa res dir dues hores, l’emfermera li ha dit que han de fer moltes mes coses i que varia del dia que el seu horari es de 9 a 13, després ja s’ha sentat tots, el meu tiet al seu costat de la meva mare i jo he anat a tancar la finestra de l’habitació de me mare perque no fes corrent d’aire, mentre li anaven fent preguntes a ella. Mentre li anavan fent preguntes el veï del primer segona cridava fent veure que canta, portava una bona estona, i la meva novia m’ha mirat i li he preguntat baixo? i m’ha fet que si amb el cap, he baixat aviam si podia deixar de cridar que estavam dos pisos per damunt i l’escoltavam, m’ha dit que intentava baixar el volum però ha continuat una estona. Jo estava segut darrera seu a la cadira del escripotri, i quan ha dit els familiar es quan m’he sentat a la taula. M’han prguntat per ella i perque estava així. Al acabar, el psicoleg ha donat un paper a me mare perque el signes, comforme me mare  estava d’acord amb aquest ingres des de casa, el meu tiet no l’ha deixat signar fins que ell abans s’ho hagues llegit tot. L’emfermera m’ha passat el paper perque el signes jo també i el meu tiet mel ha pres de les mans, al final s’ha quedat les dues copies. Després hem baixat els sanitaris amb el meu tiet al davant per parlar al carrer. On ha deixat molt clar com havia de ser la cadena, primer trucar-lo a ell, mai a me mare, mitja hora abans perque poguesim arribar. El psiquiatra te clar que necesitara molt més medicació però ho vol fer a poc a poc per anar-li explciant i que ho vagi entent.

Li he dit un parell de vegades de rotar-nos els torns un dia si i un dia no al meu tiet pero no vol, ell sempre hi vol ser al vespre, la medicació important es la del vespre, i es la més urgent s’ha de prendre però no veig clar que ell vulgui que se la prengui. Per això com volia els 400 eruos de la rentadora li he dit que li portaria al vespre, m’ha preguntat si havia rebut el correu amb la factura, he mirat al gmail i si tinc la factura,  a les 20:03 

20:30 a 22

Amb la conversa anterior del meu tiet i els sanitaris al carrer, m’ha començat a rondar una idea pel cap, i si la crisis per la cual la van ingressar no fos la meva conversa del dia anterior d’intantar que anes al cap a canviar-se el metge de capçalera sino la convivencia amb el meu tiet aquests tres dies que ha estat a casa arreglant la rentadora tantes hores. Ell afirma que li va deixar un missatge abans d’anar a dormir i la va trobar molt tranquila, i jo tinc 13 missatges seus en les quals no estava molt tranquila precisament. Intento recopilar els maxims detalls en aquest blog per no deixar-me manipular per la seva inteligencia i premeditació de les coses. Jo soc despistat ovlido rapid el que viag fer ahir i sobretot si son fets traumatics. 

A les 20:30 o així he anat cap a casa me mare, m’ha dit que abans de sopar tenia que fer-se el llit, la he intentat ajudar, volia ficar mantes a sota per dormir més tova que te els osos delicats segons ella. Jo li he dit que si no podiem fer el llit de manera normal amb un llençol, i s’ha enfadat molt i ha anat fins el menjador i s’ha ficat a plorar, al mati no recorodo perque però també l’havia vist plorar, està clar que la medicació li fica els sentiments a flor de pell.

La he poguda calmar i hem seguit fent el llit, no li he portat més la contraria, només li feia sutgerencies, que li agradaven, com ficar la manta que la tapes de dalt a abaix i no en horitzontal. Ha sopat una xirimoia i sopa que li ha preparat el meu tiet per dinar i havia sobrat. Jo estava sentat al sofa, i ha vigut el meu tiet fet una fera al menjador que com li podia comprar ous de clase 3 que m’hauria de fer vergonya, i ha seguit cridant, que s’ha acabat que ja no li aniria mes a comprar que ell portaria les comptes i li compraria tot el menjar. Li he dit que no es podia possar d’aquella manera per uns ous. Ha seguit, fins que me mare s’ha ficat molt nerviosa i ens ha demanat que paresim, ell seguia, jo li demanava que calles que anesim al carrer i que la deixesim dormir. Me mare no volia que la deixes sola volia que marxes només ell. Però jo he baixat amb ell aviam si me mare es podia relaxar. 

A les 21:46 li vaig enviar un missatge que me mare ja començava a tenir son que no trigaria gaire. I a les 22:27 li deia que ara anava cap a casa que havia estat discutint amb el meu tiet al carrer, jo m’estava pelant de fred i això que portava una caçadora ell anava amb maniga curta. Basicament em va dir que la Generalitat diu que s’ha de menjar sa i que soc un ignorant per no saber-ho, que soc un mal fill per no arreglar el pis de me mare que si al meu germa li de 5000 euros amb això es reforma el pis sencer, jo li dic a mi m’en deu 1500. Que demà mateix llencaria els ous a la brosa que son veri. Clar jo li deia si em vaig gastar 40 euros fa dos dies i ja vols comprar menjar. Sobretot he intentat dirli vale tu vols fer això doncs li preguntem al pisquiatra si li conve, no fem les coses perque tu ho diguis sino perque ho diu el metge, li he dit tu i jo no podem estar tantes hores jo no l’hagues tret del tauli de moment.

Esque es el mateix bucle que la rentadora, será pels seus collons, vol ous i menjar ecològic i ho farà per la força, aquest mati m’he aixecat a les 7 pensant en que li podia haver dit mira a la llibreta tens 30 euros per anar al caixa atmetller o on vulguis. A lo unic que vam arribar es que ell ja vindria al mati perque tenia que supervisar que li fiquesin la rentadora bé i així jo hi anire al vespre.